FR
CAT
Ovidi Montllor i Mengual (Alcoy, 4 février 1942 - Barcelone, 10 mars 1995) était un acteur et auteur-compositeur-interprète d'Alcoi appartenant au mouvement de la "Nova Cançó" (Nouvelle chanson), avec une longue carrière professionnelle de plus de dix albums sortis de son vivant et une cinquantaine de films, 30 productions théâtrales et plusieurs émissions de télévision.
OVIDI MONTLLOR est la voix critique et autocritique de la chanson. C'est la voix politiquement incorrecte de la classe ouvrière. Une "Fera ferotge" (bête féroce) qui nous rappelait les incohérences du système qu'il nous chantait toujours vêtu de noir au rythme du swing, du jazz, du folk, du psychédélisme, de l'avant-garde et autres styles.
Il a débuté dans la musique lorsqu'il est arrivé à Barcelona en provenance d'Alcoi, où il a assisté aux récitals organisés dans la Cova del Drac (Grotte du Dragon) en tant que spectateur. Il chante pour la première fois en public en mars 1968 dans le 2ème Festival de la Cançó Universitària (Festival de la Chanson Universitaire), concours qu'il a gagné. Cette année-là, il sort son premier album accompagné de Josep Maria Carandell à la guitare, un EP du même nom qui comprend les chansons La fera ferotge, Lliçó de sumes i verbs, Cançó de les balances et Cançó del llaurador, et en novembre il se produit pour le première fois au Palau de la Música de Barcelona. Il sort ensuite deux autres EP en 1969 et 1971.
Il a enregistré par la suite 9 albums. En 1972, il publie Un entre tants, titre qui fait référence à une oeuvre de Vicent Andres Estellés, et réalise cent quatre-vingt-dix récitals. Il a ensuite publié Crònica d'un temps (1973), A Alcoi (1974), Salvat Papasseit per Ovidi Montllor (1975), Ovidi Montllor a l'Olympia (1975), De manars i garrotades (1977), Bon vent i barca nova (1978), Ovidi Montllor diu Coral Romput (1979) et 4.02.42 (1980).
Sa carrière de chanteur et de musicien se consolide d'année en année accompagné du guitariste Toti Soler, avec qui il collabore pour la première fois lors de l'enregistrement de Crònica d'un temps. Parmi ses chansons les plus connues figurent Les meues vacances, L’Escola de Ribera, M’aclame a tu, La cançó del cansat, Homenatge a Teresa, Els amants, Sí senyor, Montserrat, Perquè vull, Va com va, Diccionari de butxaca, Carta a casa, Dona’m la mà, La samarreta.
En 1994, il a commencé à travailler sur Verí Good, un album qu'il n'a pas pu terminer à cause de sa maladie. Il n'a pu terminer que le sujet Ma ville Alcoy. Le projet comprenait les thèmes Nik Kolau, Que pensez-vous de Toti ?, Carnisseria, Gaspar Hauser no. 2, Triptyque de l'Apocalypse, Menuda, Si mai de tu, The Rainbow et Poison Good.
En 1995 paraît l'album Ovidi Montllor... pour toujours, une compilation qui comprend également le morceau inédit Ai! Seigneur quel monde. Plus tard, Antologia (2000) a été publié, une édition qui comprend toute son œuvre musicale, ainsi que l'album inédit Ovidi Montllor diu Sagarra, la version studio El meu poble Alcoi et la version live de Carnisseria, et l'année 2005 l'album Any Unthinkable Day est sorti, je vous en voudrai d'avoir rassemblé plusieurs récitals enregistrés en 1976, 1984, 1991 et 1993.
Il a participé à de nombreuses compilations, dont Lluita i compromís (1976), Dies i horas de la nova canción (1978), 20 anys de cançó al País Valencià (1981) et Cançons de la Trapa (1994). De plus, son œuvre a été une référence pour les musiciens actuels et c'est pourquoi ces dernières années une série d'hommages ont été publiés, comme l'Hommage à Ovide (2004) du groupe Inadaptats et une série d'œuvres collectives comme L' Ovidi se'n va a Palau (DD.AA., 2006), Tribut (2006) et A dos de val (2012), auxquels ont participé Toti Soler, Feliu Ventura, Obrint Pas, Verdcel et Paco Muñoz, entre autres.
Biografia
Actuació a Alcoi
Fill d'una família de classe obrera de l'Alcoi de postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia fet 12 anys quan va haver de deixar l'escola per les necessitats econòmiques familiars. S'hagué d'espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents com a mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable. Per combatre les desigualtats que havia observat, quan es traslladà a Barcelona el 1959, s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya i després al Partit dels Comunistes de Catalunya.
Cantant i poeta
Inicià la seva carrera artística en el món del teatre el 1965, el 1967 aprengué a tocar la guitarra de forma autodidacta i el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, La fera ferotge, una crítica a l'obsessió del franquisme per l'ordre, la lluita desigual de l'antifranquisme, i la passivitat de les classes mitjanes. Aquest disc el vinculà amb la Nova Cançó i inicià diversos concerts amb el guitarrista Toti Soler.
A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart i Josep Maria de Segarra, entre d'altres. Açò, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artístic musical que va nàixer durant el franquisme i que pretenia impulsar la llengua catalana mitjançant un llenguatge reivindicatiu. La divulgació de l'obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida, i juntament amb Raimon, Francesc Pi de la Serra i Lluís Llach, les seves cançons van ser referents de l'antifranquisme fora de l'àmbit catalanoparlant. Nogensmenys, el govern valencià el va silenciar i fou vetat a la Radiotelevisió Valenciana.
Actor de cinema
Ovidi Montllor en un homenatge a Alcoi
El 1974, la seua carrera com a cantant i actor de teatre feu un gir cap al cinema gràcies a la proposta de Francesc Betriu per participar en el film Furia española. I un any després participà a Furtivos, dirigida per José Luis Borau, una pel·lícula que hagué de lluitar contra la censura i que aconseguí un gran èxit entre el públic i la crítica, que hi mostrà una opinió favorable. En pocs anys, amb la participació en La ciutat cremada, L'obscura història de la cosina Montse, Soldados, Companys, procés a Catalunya, La veritat sobre el cas Savolta, La Sabina, La campanada i El Nido es va convertir en un dels actors fonamentals de la Transició, en què habitualment representava el paper de personatges complexos i traumàtics.
Després de l'èxit d'aquestes pel·lícules, el futur d'aquest actor novell semblava esperançador, però les seues següents interpretacions no gaudiren del mateix èxit. D'ací que la seua carrera com a actor de cinema semble no haver rebut el reconeixement que mereixia després de la seua brillant aparició sobtada en la pantalla gran. Els últims deu anys de la seua vida s'apartà del panorama musical per a centrar-se en el teatre, la televisió i el cinema.
A partir de protagonitzar Furtivos, procurà de cercar un perfil interpretatiu que el desvinculara del paper d'aquesta pel·lícula. Ell considerava que per aprendre a ser actor calia no rebutjar cap oportunitat, de manera que li permetera aprendre i madurar com a tal. En ocasió d'aquests fets afirmà: «La història de Furtivos em va marcar un tipus de personatge que altres directors intentaren seguir. M'encasellaren i els guions que rebia eren les segones i terceres parts de la pel·lícula de Borau. Com que la cançó està funcionant, jo destrie i seleccione molt la meua aparició en la pantalla. Després me'n penedí perquè el temps m'ha demostrat que treballant és l'única forma en què un aprèn, i treballar en cine és difícil».
En quinze anys, Ovidi Montllor rodà tres o quatre pel·lícules per any i treballà amb tots els directors que li oferien un paper en el seu llargmetratge: Imanol Uribe, Antonio Drove, Jaime Camino, Josep Maria Forn, Luis Cortés, Jordi Bayona, Eloy de la Iglesia, Jaime de Armiñán, etc. La seua trajectòria com a actor fou mereixedora de premis com el guardó del Festival Valencià o el premi d'interpretació del Festival de Cartagena de Indias, per la pel·lícula Soldados (1977) d'Alfonso Ungría. L'any 1994 fou nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València. També participà en doblatges de pel·lícules, com per exemple en el doblatge al valencià de Casablanca, en què posava veu a Sam. Com a actor de cinema majoritàriament interpretà personatges introvertits i marginats amb els quals s'identificava.
Homenatges
Ovidi rebent la medalla de la ciutat d'Alcoi
Des de 1976, visqué al carrer de Sostres número 3, al barri de la Salut de Barcelona, on morí l'any 1995 a conseqüència d'un càncer d'esòfag.Cinc mesos abans, Alcoi -el seu poble natal- li havia tributat un emotiu homenatge. Les seues cendres reposen al cenotafi de personatges il·lustres del cementiri d'Alcoi.
L'any 2005, la revista musical Enderrock edità el documental Ovidi Montllor: Crònica d'un artista, dirigit per Pere Pons, una biografia de l'artista a través dels ulls dels seus amics. El documental es va distribuir en format DVD amb la revista Folc, núm. 21. Entre els homenatges que se li han fet, cal destacar el que es celebrà el 15 de maig de 2006 al Palau de la Música Catalana. Organitzat per l'Ateneu La Torna de Gràcia i la discogràfica catalana Propaganda pel fet!. Aquest homenatge comptà amb les intervencions de Vicent Partal, Alfred Lucchetti, Oleguer Presas, Isabel-Clara Simó, Pep Riera, Gabriela Serra, Toni Miró i Arcadi Oliveres, entre d'altres. Hi participaren els músics següents: Toti Soler, Llúcia Vives, Toni Xuclà, Jordi Vidal, Materrània, Biel Mesquida, Miquel Gil, Lídia Pujol, Túrnez i Sesé, Obrint Pas, Verdcel, Feliu Ventura, Al Tall, Safanòria, Poetristes (banda liderada per Titot) i La Fera Ferotge (grup que interpreta peces de Montllor, formada per membres d'Inadaptats i Cesk Freixas).
El 10 de març de 2013, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort, Alcoi organitzà una sèrie d'actes entorn del cantautor. Algunes d'aquestes mostres d'homenatge foren el canvi de nom del passeig Viaducte pel d'Ovidi Montllor, la instal·lació d'una placa a la casa on nasqué (carrer de Sant Joan de Ribera, 15), i la inauguració d'una escultura de cinc metres d'alçada feta pel seu amic Antoni Miró anomenada Faré vacances.
En ocasió del 20è aniversari de la seva mort, s'edità un CD de recull de les seves cançons, amb el nom de 20 anys de vacances / 20 cançons i es proposà L'Ovidi: el making of de la pel·lícula que mai es feu, un documental de ficció que explica la seva vida, interpretada per Eduard Fernández, sobre la no realització d'un biopic frustrat pel tancament forçós de Canal 9, i que finalment estrena TV3 (el documental, no la pel·lícula).
També amb motiu d'aquest 20è aniversari, Arturo Gaya (veu), Kike Pellicer (contrabaix) i Paco Prieto (guitarra) enregistraren el disc Gràcies, Ovidi. El disc comptà amb col·laboracions especials de Toti Soler, Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, Jordi Fusté, Pepet i Marieta, Núria Lozano, Cati Plana, Verónica Zúñiga, Quique Pedret, Montse Castellà, Juanjo Blanco, Sergi Molina, Ricardo Sierra i Sergi Trenzano. Entre tots, sota la producció musical de Kike Pellicer, aconseguiren bastir un disc en què les cançons d'Ovidi Montllor prenen una altra forma, uns altres colors.
El 2020 es commemoren els 25 anys de la seua mort amb diferents actes arreu, com per exemple l'espectacle Va d'Ovidi dins del festival Barnasants a la sala de Barcelona que du el nom del cantant d'Alcoi, o ala Teatre Principal de València. També el grup de cançó protesta Ovidi4, presentà l'espectacle «Ovidi» amb el propòsit d'homenatjar l'artista que les noves generacions han reivindicat i convertit en un referent polític.
Discografia
Senzills i EPs
• Ovidi Montllor (1968)
• Gola seca (1969)
• Sol d'estiu/Ell (1971)
• L'escola de Ribera/Als companys (1977)
LPs
• 'Un entre tants...' (1972)
Crònica d'un temps (Discophon, 1973)
A Alcoi (Edigsa, 1974; reeditat i digitalitzat per Picap, 2008)
Salvat Papasseit per Ovidi Montllor (Edigsa, 1975; reeditat i digitalitzat per Picap, 2007)
A l'Olympia (Edigsa, 1975; reeditat i digitalitzat per Picap, 2008)
De manars i garrotades (Edigsa, 1977;[33] reeditat i digitalitzat per Picap, 2008). Amb poemes musicats de Joan Salvat-Papasseit i de Vicent Andrés Estellés.
Bon vent... i barca nova! (BMG-Ariola,1978)
Ovidi Montllor diu Coral romput (BMG-Ariola, 1979)
4-02-42 (BMG-Ariola, 1980)
...Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar (PM Produccions, 2004)
