Qui és Ramon FAURA i LABAT, coordinador dels projectes de l'associació dels Angelets de la Terra?

Ramon Jordi Joseph Faura i Labat (nat a Perpinyà el 1979) és una personalitat de la vida cultural i militant de la Catalunya Nord. El 2001, després d'aprendre català en un any ERASMUS a Girona, va fundar l'associació Angelets de la Terra, que ha esdevingut un referent per a la difusió i la dinamització de la cultura catalana al Rosselló i la resta de la Catalunya Nord. Sota la seva direcció, l'associació ha organitzat nombrosos concerts, exposicions, festivals i campanyes de sensibilització per a la normalització del català. També ha desenvolupat diverses xarxes amb l'objectiu de recatalanitzar la Catalunya Nord: xarxa de penyes de l'USAP a la Catalunya Sud; col·lectius de músics, de poetes i de fotògrafs; xarxa de municipalitats catalanes del nord i del sud, amb la finalitat de reforçar la cooperació, esborrar les fronteres i donar visibilitat a la realitat nord-catalana més enllà de les fronteres administratives. Escriu articles, especialment a la revista bilingüe dels Angelets de la Terra (2001-2009), i participa en debats a tots els Països Catalans, a Còrsega, Bretanya, País Basc, Alsàcia, Occitània i Savoia. Més recentment, ha impulsat la creació d'un centre cultural català a Ribesaltes, que inclou una exposició permanent dedicada al seu pare, el pintor Ramon Faura Llavari, i a la memòria de la resistència antifeixista representada pels seus avis Joseph Labat i Ramon Faura Obac. Aquest centre cultural acollirà totes les associacions que vulguin promoure la cultura, la llengua i la identitat catalana.

Qui és el seu pare, l’artista pintor Ramon Faura Llavari?
Ramon Faura Llavari (Barcelona, 1945 – Lloret de Mar, 2022) va ser un tot-uter, principalment conegut per la seva pintura, però també pel seu treball com a empresari. Va estudiar a l'escola de la Massana de Barcelona i a el taller de Joan Miró. Opositor a la dictadura franquista, es va instal·lar a la Catalunya Nord el 1968, des d'on feia passar fullets que duia clandestinament als "pisos lliures" de Barcelona. A Perpinyà, va desenvolupar una obra molt personal, marcada pel surrealisme i l'expressionisme, amb referències freqüents a la natura humana. Exposava regularment en galeries de Catalunya, França, Espanya, Itàlia, Alemanya i als Països de l'Est. Després de la seva mort, la seva obra continua sent reconeguda, entre d'altres mitjans a través de l'exposició permanent iniciada per la seva dona i el seu fill, però també per mitjà de vendes de les seves teles a les sales de venda de París i Londres.

Qui és el seu avi matern, el pagès i resistent Joseph Labat?
Joseph Labat (Lys, Bearn, 1915 – 2009) era un pagès que es va comprometre com a cap de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial. El seu nét va descobrir les seves accions bèl·liques en llibres d'història perquè ell no en parlava mai. Procedent d'una família pagesa, va créixer a la vall d'Ossau i va esdevenir una figura de la lluita contra l'ocupació nazi al Bearn. Va ser membre actiu dels Francs-tiradors i Partisans (FTP), un dels moviments més actius de la Resistència, organitzat pel Partit Comunista Francès. Coordinava accions de sabotatge, de recollida d'informació i d'ajuda als fugitius, posant regularment la seva vida en perill. La seva trajectòria ha estat relatada en llibres històrics i la seva figura simbolitza el lligam entre la lluita per la llibertat i la transmissió de valors per al seu nét Ramon Jordi Joseph Faura i Labat.

Qui és el seu avi patern, l'industrial i comandant de l'exèrcit republicà Ramon Faura i Obac?
La família Obac, de la banda de l'avi Ramon Faura i Obac (1900-1992), és un llinatge català antic i prestigiós, amb una història que es remunta al segle IX. Un avantpassat va rebre terres a prop de Barcelona com a recompensa pels seus exploits militars en l'època de Carlemany. Aquesta propietat, explotada per la família durant segles, és avui coneguda amb el nom de Parc Natural de l'Obac. La casa pairal, la Casa Nova de l'Obac, que avui és un museu, va ser durant molt de temps el centre de la vida familiar, servant alhora com a residència i refugi durant les epidèmies o els períodes turbulents. La família Obac va tenir un paper notable en la gestió forestal i industrial de la regió, i l'àvia de Ramon Faura Llavari en va ser la darrera administradora.
Ramon Faura i Obac va ser comandant de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil espanyola, i va ser responsable de les fàbriques d'armament de la Generalitat de Catalunya, un càrrec estratègic en la lluita contra les forces feixistes. El seu compromís i les seves responsabilitats testimonien el paper central de la família en la història política i industrial de la Catalunya del segle XX.

Cronologia

Ramon Jordi Faura i Labat (Perpinyà, 1979), militant per la llengua i la cultura catalana a la Catalunya Nord a través de l'associació « Angelets de la Terra » que va crear en 2001. Fill d'un català de la Selva i d'una occitana de Bearn.

En 2000, fa un Erasmus a la Universitat de Girona per aprendre el català. També va estudiar en les universitats de Perpinyà, Tolosà i Utrecht (Holanda).
A vint-i-un anys, va ser co-gerent de l'empresa més antiga de França (Prats Dumas, Dordonya, 1309), on encara està treballant vint anys després.
En 2001, crea l'associació cultural dels Angelets de la Terra que serà una penya de la USAP i dels Dracs Catalans, equips de rugbi a 15 i a 13 de Perpinyà molt populars a la Catalunya Nord. Ajuda a crear una vintena de penyes arreu dels Països Catalans i edita 39 números d'e la revista « Angelets de la Terra », en català i francès, fins al 2009 (quan va patir un greu accident de cotxe).
En 2004, en el marc de la Nit de Sant Jordi organitzada per Òmnium Cultural, Ramon rep el premi de Divulgació i Periodisme pel seu reportatge publicat en El Temps: «La USAP, eina de recatalanització».
El mateix any es presenta com a independent a les eleccions departamentals i aconsegueix 4% dels vots. En 2008, aconseguirà el millor resultat per una candidatura catalanista a Catalunya Nord amb un 8%.
En 2006, comença a organitzar actes culturals i festius amb els Angelets de la Terra (Homenatge a Joan Pau Giné, Sant Jordi Jove, Descobrir Catalunya, Diada de Catalunya Nord, Nits de Poesia, Cine'Cat,...).

En 2010, creació del Col·lectiu Angelets de la Terra de músics per la llengua arran de la quarta edició de la Setmana per la Llengua que organitza fins al 2012.

En 2017, Ramon rep el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Carulla.

En 2018 i 2019, els Angelets organitzen concerts, manifestacions i exposicions en solidaritat amb els presos polítics, en col·laboració amb 50 municipis arreu de l'Estat francès.

En 2020, els Angelets atorguen el seu « Label Cultural dels Angelets de la Terra » a 23 llistes candidates a les eleccions municipals a Catalunya Nord (13 guanyen).

El 2021, els Angelets publiquen el «Llibre Blanc de Catalunya Nord» amb 55 propostes per al català en què participen 55 ajuntaments de la Catalunya Nord.

El 2022, publiquen una segona edició amb la participació de 115 ajuntaments dels 198 municipis catalans a França.

El 2023, els Angelets organitzen la primera "Trobada sense Fronteres de municipis catalans". Una activitat que comptava amb cinc edicions el 2025 i un centenar d'ajuntaments participants.

El 2025, els Angelets han proposat als ajuntaments de la Catalunya Nord i Sud de votar una moció per a reivindicar la defensa de la llengua comuna i la solidaritat mútua.

Els orígens familiars

La història i els orígens d'un individu influeixen sobre el desenvolupament del seu pensament i de la seva trajectòria. Per això, pot ser interessant conèixer millor en Ramon Faura a través de la presentació personal que segueix.

Fill d'una restauradora occitana, arrelada als Pirineus bearnesos. L'avi matern d'en Ramon va ser empresonat amb André Malraux per fer sabotatges contra l'Alemanya dels nazis i organitzar reunions de resistents en la seva masia.

Fill d'un artista pintor, alumne de Joan Miró a l'escola de la Massana, arrelat a la Serra de l'Obac on la seva família viu des del segle IX, amb avantpassats al comandament dels Segadors de Terrassa. L'avi patern d'en Ramon participava en la producció d'armes per la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil.

Els seus pares es van conèixer a Bordeus, en el restaurant de la mare que formava part de la famosa guia "Gault et Millau". Van anar a viure al Mas d'en Simon, alhesores en ruïna, i el van restaurar. Aquí en Ramon i el seu germà Marc van fer els primers passos, entre vinyes i ametllers, al peu del castell de Queribus, en el municipi de Talteüll. Després la família es va traslladar successivament a Forques, El Soler, Sant Cebrià, Perpinyà i Sant Esteve. Va fer estudis universitaris amb ganes de provar-ho tot, sobretot els intercanvis europeus a Girona i Utrecht a prop d'Amsterdam.

Un sentiment nacional català

Ramon va arribar a la hipòtesi que el despertar de la seva catalanitat va començar quan va prendre consciència que, malgrat ser català, no podia comunicar amb els seus avis i familiars en català. Una frustració de no parlar la seva llengua que pateixen molts nord-catalans.
Amb cinc anys, ja aixecava ben alt la senyera, en una manifestació al coll de Manrella (Agullana, La Vajol), en homenatge a Lluís Companys. 

La classe per adults de Sant Cebrià, on anava amb els seus pares i el seu germà, era avorrida per un nen de 7 o 8 anys, però ja li semblava important participar-hi cada setmana. La classe de català del malaguanyat caricaturista Jordi Dunyach, al col·legi d'Elna, va parar-se al cap de pocs mesos. Ramon va entendre que no li posarien fàcil per recuperar el català. De fet, va haver d'esperar fins al tercer any d'universitat, en 2001.
Va poder anar d'Erasmus a Girona, amb l'ajuda del professor Miquel Leiberich, i aprendre la seva llengua. L'aprenentatge va ser molt ràpid, ja que tenia la llengua en l'orella i en el cor com molts nord-catalans. Al cap de tres mesos d'intensiu es trobava a fer una conferencia sol, davant d'una classe de sud-catalans per explicar la seva Catalunya Nord.

Parlar i escriure en català li ha permès entendre molt millor el seu entorn i el món. Malgrat tot, ser català continua sent una lluita i un aprenentatge dia rere dia.
En realitat, tots tenim una història i un arbre genealògic, però el més important és la història que estem escrivint amb la nostra militància per les generacions futures.
El pas vers la catalanitat no és fàcil per ningú, sobretot a l'Estat francès. De forma estranya, són els catalanistes mateixos que t'ho posen més difícil. Quan hi vols fer catalanisme sense demanar l'autorització als qui en voldrien tenir el monopoli i tenen el suport de les institucions, és encara més difícil. Ramon les anomena els « catalanistes alimentaris » i no veu gens d'interès a prendre el mateix camí, sobretot quan veu que moltes coses es podrien fer molt millor. Segons ell el català és de tots i tothom pot participar a la seva manera en aquesta societat nord-catalana en reconstrucció, sense haver d'entrar en cap motlle.

Història del meu avi, JOSEPH LABAT (1915-2009): cap de la resistència al Bearn

Acabo de rebre el llibre «Résistances - Nay-en-Béarn» d'André Narritsens (editat el novembre de 2015), on algunes pàgines estan dedicades al meu avi, JOSEPH LABAT (1915-2009), pagès, militant comunista d'abans de la guerra i un dels principals quadres de la resistència a la seva zona. Formava part dels Francs-tireurs et partisans (FTP), un moviment de resistència interior francès creat a finals de 1941 per la direcció del Partit Comunista Francès. Aquí teniu alguns extractes d'aquest llibre que fan referència al meu avi:

Joseph Labat

• «Setembre de 1943, la dissolució del grup FTP marca el final del primer "maquis". Tanmateix, alguns militants romanen al lloc al voltant dels quals es continuarà una activitat política i, molt aviat, es construirà una estructura de lluita armada al voltant de Marcel Betbeder, Gabriel Borde, Henri Colin, Olivier Domenjeolles, JOSEPH LABAT, André Lafourcade, Casimir Lagouare, Jean-Baptiste Lagouare, Jean-Marie Sarrès, Joseph Sarrès, Werner Waldeyer. Més enllà de l'acció propagandística que es repren poc a poc, altres senyals s'han de donar que, per simbòlics que siguin, indiquen clarament que l'acció continua. És sota aquest prisma que s'ha d'entendre el sabotatge realitzat en solitari per JOSEPH LABAT, el 6 de desembre de 1943, contra una premsa de farratge a Pau. L'afer fa una mica de soroll, com ho demostra la importància que se li dona al sabotatge pel prefecte, la policia i els professionals.» (p.182)

• «El llançament en paracaigudes ha de tenir lloc el 28 d'abril de 1944 en un vast camp, prop del poble de Pardies-Pietat. L'operació es desenvolupa sense cap problema particular, excepte un retard de dues hores. Una vintena d'homes (quinze FTP armats i cinc membres de Franc-Tireur i de Combat) són presents així com un tècnic de l'AS vingut de les Landes. Els FTP asseguren la seguretat sota la responsabilitat de JOSEPH LABAT i participen en la recollida dels contenidors.» (p.184)

• «L'endemà, els FTP són informat que el dipòsit corre el risc de ser descobert. En la nit del 2 de maig, carreguen els contenidors en un camió de l'empresa Minvielle-et-Cabane i es dirigeixen cap al poble de Lys, on JOSEPH LABAT ha preparat noves amagatalls. El material rebut permet armar uns cent vint homes. Compta amb tres metralladores, dos bazookas, metralladores Sten, fusells de canó curt, revòlvers de tambor, granades de mà i també un important material de sabotatge. Un cop desxifrades les instruccions en anglès, JOSEPH LABAT i Maurice asseguren la primera instrucció.» (p.185)

• «En la nit del 24 al 25 de maig, a Nai, el Pont de ferro és severament destruït: l'operació ha estat realitzada per Maxime Boyrie, Louis Laborde i l'equip de Lys dirigit per JOSEPH LABAT (50 quilos de plàstic van ser utilitzats).» (p.187)

• «La decisió d'implantar una base rural va suscitar alguns debats. JOSEPH LABAT i el grup FTP de Lys consideren, de fet, que cal continuar l'acció a partir dels principis de mobilitat i clandestinitat anteriors, però es decideix crear un centre operatiu a la granja Pédy.» (p.189)

El 12 de juny de 1944, el comandant Maurice, Joseph Labat, pagès de Lys, i Marcel Betbeder de Mirepeix baixen a Nai amb els seus maquisards FTP per aplicar la línia donada a les organitzacions de Resistència: afirmar-se, controlar el territori, preparar el postalliberament i el judici dels col·laboradors. Ocupen la ciutat. Però, a última hora de la tarda, una columna alemanya d'una seixantena de soldats intervé. Durant l'enfrontament, Maxime Boyrie i Jean Seignères cauen sota les bales de la columna enemiga d'uns seixanta homes. Després, Henriette Lascourrèges, Jeanne Lauga, Marie Mendez, obreres, i Pierre Cazaban, Charles Serville i Eugène Lacoste cauen sota les bales de l'exèrcit d'ocupació o són afusellats. Des de l'Alliberament, Nai celebra cada any aquest episodi de l'Alliberament.

• «Es decideix a Lys realitzar una acció el 12 de juny de 1944 a Nai. Un jove ciclista, Etienne Cazajous, ha avisat els FTP que uns oficials alemanys al capdavant d'un comboi de diversos camions (tres, sembla) estan consultat un mapa de carreteres a la cruïlla dels Quatre camins. Cinc minuts després, un cotxe pintat de groc apareix, seguit de tres camions. Théo Martin apunta al cotxe i dispara una mitja ràfega, però la metralladora s'encalla. Els alemanys salten dels camions, s'estiren a terra i comencen a disparar. Disposen d'una gran potència de foc: metralladores i morters estan fixats als camions i sembla que s'utilitzen. Al soroll d'aquests primers trets, JOSEPH LABAT, Louis Le Bris, André Lafourcade i un quart FTP no identificat, en ruta per realitzar un sabotatge de la via fèrria, intenten donar suport al grup dels quatre. Disparen algunes ràfegues de metralladores a l'avinguda de l'escola superior i Louis Le Bris és ferit (dos dits tallats) després de llançar una granada, JOSEPH LABAT es retira fent ziga-zagues al llarg del curs Pasteur. Per sort, els trets alemanys no l'assoleixen. Els seus companys fugen pels jardins. Aquest combat de Nai va causar 8 morts i 3 ferits. Les represàlies alemanyes seran molt violentes.» (p.211)

• «El grup Vernet, que va participar en l'enfrontament del pont d'Assat, es va dirigir cap a Lys i va demanar a Marie Labat, la dona de JOSEPH LABAT, que emmagatzemés les seves armes a la granja. Es va negar i es va aconsellar amagar les armes en un camp de blat. Així es va fer.» (p.226)

• «El 10 de juliol de 1944, el pont SNCF d'Aressy salta i quatre dies després, JOSEPH LABAT i Jean-Baptiste Lagouare destrueixen sis pilons a Arudy. Per a aquestes dues últimes operacions, a causa de la manca d'explosius, es va recórrer a la dinamita o a un dispositiu a base de pólvora negra/metxa.» (p.237)

• «El 15 de juliol, la via fèrria de Tolosa-Baiona és severament plastificada: entre Montaut i l'aturada de Dufau, dotze rails són trencats, dos pilons tallats i una catenària enfonsada. La circulació dels trens es va interrompre. Però els partisans van passar calor: un cop acabada l'operació, apareixen camions alemanys. Hi va haver delació? JOSEPH LABAT n'està convençut.» (p.238)

• «Les detencions de Lys (20 de juliol de 1944): L'operació duta a terme al poble es complementa cap a migdia amb una altra que té com a objectiu la granja de JOSEPH LABAT, on sis persones es preparen per menjar. Tres d'elles (Henri Colin, el seu fill Riquet i André Lafourcade), resistents de fa temps amagats des de fa uns dies a la granja Bidot, han vingut a ajudar a la sega del blat. Les altres dues, un jove FTP de Nai, Laurette, i un membre del grup Franc-Tireur, al qual anomenarem X, que actua amb els FTP des del 12 de juny, també s'allotgen a la granja. Poc abans que es servi la sopa, algú truca a la porta. El visitant no és altre que René Sarrat, un amic d'un veí de JOSEPH LABAT, que va conèixer a l'exèrcit de l'Armistici i que va passar l'avantdia per la granja. Sarrat explica que creu haver perdut la cartera durant la seva visita. Després de fer alguns gestos de cerca, marxa. La porta s'obre llavors violentament, deixant pas a un oficial i a uns soldats alemanys que neutralitzen els presents i després els lliguen les mans a l'esquena. L'oficial declara: "ens heu matat tres companys". Aprofitant la confusió, Laurette aconsegueix fugir.

En total, cinc persones són detingudes (H. Colin, R. Colin, JOSEPH LABAT, A. Lafourcade i X) i aviat traslladades en camió fins a Lorda. JOSEPH LABAT hi és torturat durant dos dies i després enviat a Tarba, on les tortures es repeteixen. X és present durant les sessions de tortura. Colpejat amb un fuet, està a punt de sufocar després de les cinc o sis sessions d'asfíxia a les quals el sotmeten. Dues preguntes es repeteixen incessantment: "qui són els vostres caps, on són?". JOSEPH LABAT només solta ximpleries. Renunciant a obtenir més, els alemanys, que tenen una llista de joves del poble de Lys i tenen la intenció d'aprehendre'ls, embarquen JOSEPH LABAT cap al seu poble natal en companyia de X. Són conduïts cap a llocs on la resistència FTP suposadament té amagatalls. Però les recerques que fan els alemanys no donen res.» (p.241, 242)

«Traïció i tragèdia (20 de juliol - 17 d'agost de 1944): Després de les detencions de Lys, JOSEPH LABAT va quedar molt sorprès per la quantitat de coses que sabien els alemanys. Els seus sospites es van confirmar aviat quan, de tornada d'una expedició cap als amagatalls d'armes suposats dels FTP, X va demanar ser "deixat [a Pontacq]", és a dir, alliberat. Es revela una traïció: X va parlar i compta amb la desaparició de JOSEPH LABAT perquè el seu comportament romangui desconegut. Més tard, de tornada a Nai, declararà que, convocat a un interrogatori, va enganyar la vigilància del seu guàrdia i es va escapar saltant un mur.

En qualsevol cas, per ara, desapareix i no tornarà a aparèixer fins a l'Alliberament. En un context en què JOSEPH LABAT també ha tornat, aquest acusa X de traïció i els antics dirigents FTP decideixen apartar-lo fins que els esdeveniments de juliol de 1944 quedin completament aclarits, cosa que no es pot fer, ja que X ha subscrit un compromís amb el regiment de Bigorra. A la tardor de 1945, de camí cap a Alemanya, es mata a Sainte en un accident de moto.

Les detencions de Lys també van precedir una tragèdia que es va desenvolupar el 17 d'agost. De fet, després de la seva empresonament a Lorda i després a Tarba, A. Lafourcade, H. i R. Colin van ser traslladats a la presó de Caffarelli a Tolosa. JOSEPH LABAT, pel que a ell concerneix, és empresonat a la presó de Saint-Michel, on aviat es troba a la mateixa cel·la que ANDRÉ MALRAUX, que va descriure a "Antimemòries" (1972) les condicions en què es va produir la seva alliberament d'aquesta presó amb l'ajuda dels resistents.

A la tarda del 17 d'agost, A. Lafourcade i els Colin tenen una cita amb la mort amb 54 altres presoners extrets de diversos llocs. Cap a les 17:30, són arrencats de les seves cel·les i després empesos dins de camions coberts. Portats a un graner, els soldats van cremar vius els que no havien mort sota les ràfegues de metralladores. Per atenuar els crits, els alemanys cantaven. Però qui va constituir la llista dels supliciats, quins criteris van presidir la selecció? Quatre interns de la presó de Saint-Michel van escapar de la massacre, entre ells JOSEPH LABAT.» (p.244)