FR
CAT
Montserrat Gallart est membre de l'Association des écrivains et traducteurs de langue catalane, du Centre international de documentation Marguerite Yourcenar et de l'Association catalane d'hélénistes.
Elle a participé à la première Trobada per la Llibertat (rencontre pour la liberté), à Opoul-Périllos, avec les Angelets de la Terre, le 28 septembre 2019.
Montserrat est née à Barcelone et, bien qu'elle y ait toujours vécu, elle est convaincue qu'il existe de nombreux autres endroits dans le monde où elle pourrait parfaitement vivre. Elle aime la mer, la montagne, les voyages et la connaissance des langues. Elle aime aussi peindre et le bon cinéma. Bien sûr, elle aime la danse et la musique, mais pas du tout le froid. Elle aime les perles, le lapis-lazuli et les améthystes. Femme apparemment sûre d'elle: "Entre ce que je voulais être et ce que j'ai vraiment été, il n'y a pas de contradiction."
À l'âge de douze ans, elle savait, chose rare, qu'elle souhaitait étudier le latin et le grec. Elle a obtenu son diplôme en philologie classique (1975). Enfant, ses parents l'ont convaincue d'étudier le français en tant qu'activité extra-scolaire. Elle a poursuivi des études de philologie française (1978). "Je voulais être professeur", explique-t-elle.
Il est à noter qu’elle est également diplômée en psychologie à la Fondation Vidal i Barraquer de Barcelone. Enfant, elle était une lectrice assidue de toutes sortes de livres d'aventures. Toute sa vie elle a écrit et lu régulièrement, "mais la possibilité de m'exprimer à travers les versets a été très tardive."
Traductrice de plusieurs langues, dont le grec moderne - traduit en catalan, Marguerite Yourcenar, Bruno Arpaia, Vassa Solomoú Xanthaki, Dímitris Hatzís et Krzysztof Charamsa-, elle a passé un doctorat à l'Université de Barcelone en 2009. Thèse de Marguerite Yourcenar, traductrice de Konstantinos Kavafis. Elle a suivi des cours d'été dans les universités de Thessalonique et d'Athènes. Elle a été professeure de français dans plusieurs lycées, a enseigné des langues dans le domaine de l'enseignement secondaire public pendant trente-deux ans et à l'Université Autonome de Barcelona (UAB) pendant six ans, tout en maintenant que la profession d'enseignant - ou statut pédagogique - est un sorte de sacerdoce: il imprime le caractère et, d’une certaine manière, s’élève tout au long de la vie. Actuellement, sa vie se concentre dans l'écriture et la traduction littéraire, autant de prose que de poésie.
Elle a maintenant publié un premier ouvrage non-fiction, De cervicals i altres vèrtebres.
- Itineraris cap a l’equilibri (Abadia Editors, 2007)
- Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010, pròleg del poeta Carles Duarte)
- Bressol de tots els blaus (Témenos Edicions, 2012, prologat per Jordi Cervera, periodista i escriptor)que compta amb un magnífic recull de fotografies deSara Molina que il·lustren la llum i el color dels seus poemes i amb un epíleg escrit per la seva filla, Marta Arànega Gallart.
- Acords del cor (Témenos edicios 2014, amb pròlegs de Francesc Parcerises i de Mercè Voltas)
- Més un poemari conjunt amb tres altres autores a Visión Libros.
- També té dos llibres de poemes en curs de publicació: Mediterrània i Com lleu batec en la memòria dels quals la Montserrat Gallart ens en va llegir cinc, que trobareu més avall, alguns dels quals al·ludeixen a l’actual situació política del nostre país.
Amoureuse du langage, elle cherche, à travers des versets, à approfondir sa connaissance, et regarde les silences fertiles, pour trouver le poids exact de chaque mot qu'elle utilise. Jeune femme, elle a suivi des sentiers de montagne à travers des paysages magnifiques, depuis les Pyrénées de Lleida et d’autres endroits. Sa personnalité a été complétée, "comme les couches d’un oignon", mais cela a démarré d'un noyau stable. Le piano est l’instrument qu’elle aurait voulu apprendre à jouer dans son enfance.
Arquetip
A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós
que embolcalla l´indret.
El vent respecta l´únic arbre
rostit, posat a prova i ferm.
Quan cau la tarda,
el sol s´amaga rere l´estol d´illes
i, en posta encesa d´un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l´harmonia
intemporal i eterna.
No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m´hi sento menys en fals
que davant teu.
(Soúnion, 6-XI-2010)
Αρχέτυπο
Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.
Ὀταν πέφτει το απόγευμα,
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.
Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.
(Σούνιον, 6-XI-2010)
CAPVESPRE. EVOCACIÓ (Montserrat Gallart, 2017)
Davant del mar,
el blau profund i nítid del capvespre,
al juliol,
m’evoca la teva infantesa clara,
l’amor que em percudia el cor,
els dits i els llavis,
amor de seda i de trena als cabells,
amor compartit, de Marítim,
mentre tu feies passanelles
davant del corb marí que es recollia,
davant les gavines xisclants
que saltaven serrells d’escuma blanca.
No tornaran els dies de l’amor
-l’amor de trena-,
ni la teva infantesa.
Vindran altres instants de mar
i de Marítim,
davant el blau dels blaus,
quan cau la tarda,
el dia
feixuc d’estiu ha vist mil llums
i, ara, serè,
va obrint la porta a una nit clara,
mentre la mar
dansa amb onades de segles
i encara em troba un somriure endolcit
al rostre.
DE BEN ENDINS
L’esclat de llum i el vent de tramuntana
dibuixen perfils de setembre,
susciten el somriure de la mar,
fan els colors més vius
i exalten la meva ànima
fins la pregària noble
que agraeix tanta gràcia.
M’embriago amb la bellesa
del poble que duc cenyit a la pell
i que potser veurà
la meva darrera mirada…
Ah, reposar al cementiri marí
quan l’hora em sigui arribada,
fer créixer entre la gespa
neulida de l’indret
llavors de nous poemes
i un futur resplendent
de pau i llibertat
per a les meves nétes
o els néts que hauran vingut!
Submergir-me en la joia
de la blava quietud
i de la llum eterna,
i abraçar cada dia
el llostrejar de Cap de Creus!
MARINA 11 – XI – 2017
Amb una sola veu
ve la marea humana;
arribem de pertot
brandem senyeres i estelades…
Contra el cel envaït
s’eleva el foc ardent de les consignes,
i quan es fon el darrer raig de sol
el clam encén llanternes:
riuada de llum blanca per la llibertat
1 OCTUBRE 2017
Al tombant del mes ens espera
l’hora greu de la incertesa.
Som en camí per a dir els nostres anhels,
guiats per l’estel viu de la confiança.
Ho hem preparat, cridat i escrit,
ho hem proclamat en unes lleis.
Les nostres armes,
la música i el cant que sona a Plaça
i pels carrers,
les percussions domèstiques
que fereixen la quietud de la nit,
concentracions, senyeres i estelades,
i parlaments fervorosos dels líders.
Tot es prepara per al dia esperat:
continguda il·lusió, gran esperança,
i una nit llarga, llarga
de pacífica resistència
sota estels espantats…
Mes, ai, l’estat
poruc, immobilista i repressor
posa en marxa la força desfermada.
L’amenaça s’ha estès:
ocuparan col·legis i ho arrasaran tot…
-neguit i tensió.
Les flors de la pau i del vot
es tenyiran de sang,
s’escampen els cops i els crits del dolor,
i el vot no s’exerceix en tots els centres.
Sortosament, el món ens mira.
Tots els observadors que ens acompanyen
poden testimoniar de la barbàrie,
i el món sabrà que, surti
el recompte que surti,
la dignitat de tots
-que és com teixit de seda malva-
ha fet aquest país mereixedor
de l’alliberament,
amb un horitzó en blau,
que mira a l’infinit
i que se sap
mestre i senyor de la pròpia vida.
I maldarem per consolidar.
DIVISA DE COMIAT
No morirem del tot,
tot i que ens farem terra…
Obrirem, potser, els ulls
a una altra llum desconeguda,
i continuarà la vida
on els àngels fan festa
i on calla el temps.
Fins que podrem veure el rostre de Déu
i la rialla d’aquells que estimàrem.
HAÏKÚS DE PORT LLIGAT(selecció)
Camí de ronda
Acords en el silenci
Cançó de la mar.
La mar emmudeix.
a les minves de gener
Torna la treva.
A trenc d’albada
Els teus ulls em recorden
Les venes del cel.
Trenat de robins
buguenvíl·lies que riuen:
arriba l’estiu.
Anell de l’aliança
de Deu amb l’home:
Arc de Sant Martí!
La nit, serena.
Badallava la lluna
entre les barques.
LLET AMB CACAU
Sense la teva presència
em pesa tanta llum,
pessigolleig radiant que frega els núvols
entre l’aigua policroma i el cel;
a la nit, focs i lluna:
incessant degoteig d’espurnes purpurals
que harmonitzen amb el color dels teus ulls.
Les teves mans melancòliques s’allarguen
i busquen la cançó del teu alè,
com quan, en la nit, un infant
busca la llet amb cacau de les certeses.
Però el blau de les venes del cel
només m’evoca ombres d’un temps remot
que ara em són estrangeres.
Del llibre MEMÒRIES D’UNS GATS FELIÇOS
Agilitat, tendresa, melangia:
salteu de branca en branca pels teulats,
salteu…
Jaieu al sol meditant en silenci
-indiferents i cauts alhora-
perfectament immersos en el cosmos,
i acaricieu la terra al vostre pas.
Sou gats!
Felins astuts que encarneu déus egipcis
amb nítida mirada de filòsofs.
Domesticats o bé en estat feréstec,
el vostre cos té la calma que plau a l’univers,
i en l’ànima guardeu
el gust per les coses petites i ocultes…
Sou gats!
I tanmateix,
quants no pagarien pel vostre extermini!
Per això us dic:
gats de tot el món,uniu-vos!
Feu-vos forts, feu-vos imprescindibles!
Vora el mar, a la muntanya o a la ciutat,
mostreu als homes les vostres qualitats
i festegeu el perill fins a exhaurir set vides!
Del llibre ACORDS DEL COR
El temps de mel i de concòrdia
se’ns va exhaurir massa aviat.
Ara les nostres vides són
dues vies de tren o l’espai buit
que queda entre elles,
mudes i paral·leles,
sempre endavant sense retorn…
Ah, si podia girar els fulls
i tornar a la primera plana del temps,
a l’estació dolça i enganyosa de la partida!
HIPÒTESI
Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen els primers amors,
els segons, els tercers…
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un vell ciri…
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’ acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens sadollarem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense els sotracs ni les ventades emocionals
que aquí ens deixaren indefensos,
en la quietud i la pau d’uns peixos d’un estany
o del mestre de ioga…
MÚSIC AMB ACORDIÓ
El músic de carrer, músic de metro,
es guanya quatre rals amb pocs acords,
cantarelles conegudes de la gent, fàcils, de sempre,
que toca mecànicament, sense passió:
gairebé es teclegen soles…
Quan canvia de vagó, però,
sense que se n’adoni,
li surten melodies més genuïnes,
tonades que han nascut amb ell
i que els dits li han tocat des del bressol.
I és aleshores que es transforma
i que esdevé autèntic músic:
ell, indestriable de l’acordió
que gemega Balcans.
I és així que em sembla quasi divinal.
OBSTACLES
I si parlés més el cor que la boca,
copsaríem la profunditat dels sentiments,
què hi ha darrera de cada mirada,
de cada gest, de cada besada,
què amaga cadascun dels nostres mots…
Però som amadors limitats i ignorants,
incapaços d’expressar el que sentim.
Presoners com som de tantes pors,
mostrem la rosa i amaguem les espines,
que completen el retaule de la nostra essència.
Si ens deixéssim amarar els uns dels altres,
si diguéssim els mots que el cor escolta,
tindríem una altra llengua que la
del malentès, la del dubte i de la por.
I abastaríem molt més amunt,
molt més enllà de nosaltres mateixos.
CRISI
Quan el poble no té bons guies
la crisi emprèn el seu camí
i entra en escena
Se’ns ha deshidratat la pell dels somnis
i hem oblidat el que érem i sabíem;
som avars del nostre temps
i dels nostres afectes.
Vivim moments mesquins de silencis còmplices,
la feblesa ens grava i impedeix
de reaccionar davant les injustícies,
distrets del tot amb la tecnologia…
Hem d’alçar la intel·ligència al servei de l’amor,
sibil·les del futur,
sense que cap déu que vingui a redimir-nos.
No esperem que els bàrbars resolguin
aquest desgavell que ens va engolint.
Canviar de rumb és l’única proposta.
EQUILIBRI
Com la flor que es desclou al bat del sol
I té puixança,
com la vida que pren sentit
en cada naixement,
la teva companyia vesteix els meus dies
de plenitud
i posa música harmoniosa
a tantes cavil·lacions…
Així comprenc que l’existència,
que de vegades és fel,
pot ésser mel de taronger
i besar-nos a la boca tendrament.
